Tradicionalment, la necessitat de nous serveis, les administracions públiques la resolen des d’una perspectiva dicotòmica: cada organització ha de decidir quines activitats es duran a terme dins dels límits de l’organització (fer) i quines es diferiran a tercers (comprar). Habitualment, aquesta elecció s’entén en termes excloents entre les dues opcions, de manera que rarament es conjuguen ambdues alhora. L’establiment de la incapacitat per assumir els reptes amb els recursos propis disponibles i les capacitats observades són, per norma general, l’origen de la majoria de les decisions de compra.
Pràcticament ningú no nega, en un marc teòric, la necessitat de construir relacions que transcendeixin més enllà de les fronteres que delimiten les diferents administracions públiques, que desdibuixin els límits entre allò que hom sempre ha considerat que està dins i allò que es troba fora. Ni tampoc que sigui una premissa ineludible utilitzar tots els actius disponibles procedents d’administracions ben diverses per tal de connectar individus que puguin idear serveis des d’una perspectiva d’innovació i de millora, que puguin desenvolupar i implementar idees, que siguin capaços d’idear solucions a problemes complexos.
Però quan una administració pública ha de cercar l’ajut extern en l’àmbit dels serveis, es troba que l’enfocament actual de la contractació no s’orienta a fomentar la innovació mitjançant totes les vies possibles de treball conjunt. Quin és el futur per al disseny de serveis en el sector públic i com es vincula a la tan discutida innovació pública? Com la configuració actual dels equips limita l’abast dels projectes? És aquest fet el causant que es perdin oportunitats d’innovar?
Llegeix-ne més