Un dels principals reptes a què s’enfronten les administracions públiques a l’hora d’innovar és de quina manera han de configurar els equips d’innovació perquè donin els resultats esperats. D’una banda, les organitzacions tenen una manera força rígida d’estructurar-se, basada en l’adscripció de persones a unitats i perfils i que dificulta, en gran mesura, l’intercanvi d’idees i la permeabilitat en les converses. De l’altra, hi ha una significativa manca de tradició a l’hora d’articular estructures temporals i líquides, que es facin i desfacin amb la mateixa facilitat, per tal de respondre a les demandes concretes d’innovació: tendim a organitzar els entorns d’innovació de manera semblant a com ho fem per a la resta d’àrees, de manera que acabem per tenir el més semblant a una sitja. El debat sobre com de tancat o obert ha de ser un entorn d’innovació no és nou. Ja hi ha veus que defensen la necessitat d’unes estructures més líquides: equips d’innovació, comunitats de pràctiques o xarxes professionals.
Després de nombroses converses mantingudes amb persones que condueixen equips d'innovació dins i fora de l’Administració pública, arribem a la conclusió que comparteixen dos trets comuns: d’una banda, totes elles experimenten les mateixes barreres a la innovació; de l’altra, admeten que no tenen totes les respostes. Així doncs, situar determinats individus en entorns altament innovadors però alhora tancats, aïllats de la resta, pot abocar a l’exhauriment de la capacitat innovadora d’un grup fins cremar-lo. A l’altre extrem, trobem una palesa dificultat per incorporar el coneixement d’aquells que, tot i que són a la perifèria, romanen en permanent contacte amb l’exterior, amb el que es cou més enllà de les fronteres organitzatives, amb les demandes reals d’innovació, però que alhora no se’n senten part activa.
Així, el nus de la qüestió rau en com de sostenible és en el temps la innovació segons aquests models, com roman i creix en el temps la capacitat d’innovar o, ans al contrari, minva sense remei malgrat disposar d’equips d’alt rendiment dedicats a aquesta tasca. I és que les idees més disruptives es produeixen per contacte, mitjançant les converses i el compartir coneixement, sense que això impliqui ni molt menys renunciar a espais personals de creació i ideació. Necessitem ser més líquids.
Llegeix-ne més