Ja saps com és la casa…

canviarMassa vegades els treballadors públics que intentem incentivar, provocar, articular  el canvi de l’Administració des de dins, rebem com a resposta a les nostres propostes concretes un “ja saps com és la casa”!

Dins aquesta frase s’amaga tot allò que tant limita avui les nostres institucions públiques: la por al canvi, la por a sortir de la zona de confort de companys i caps, el lockin (bloqueig) provocat per una estructura jeràrquica desfasada a les necessitats d’avui, les mancances comunicatives i relacionals dels propis organismes i fins i tot el cansament i desgast dels que, farts d’intentar solucionar el problema, avui en formen part!

Però… qui és la casa?!

La casa certament són els murs que hem edificat i que dificulten enormement el moviment ràpid, constant, eficient i direccional que cal a la nostra Administració si vol seguir sent útil a la societat a qui serveix. Murs que serveixen a l’statu quo, a aquells que per mandra, desídia, avorriment o benefici prefereixen que tot quedi igual. Ells són els murs, ells són la casa.

Però la casa de l’Administració no pot ser d’ells, ha de ser nostra!

  • Dels que des de la construcció i la positivitat articulem propostes, sovint per camins tortuosos, en no poder-les dur a terme des dels corresponents canals jeràrquics.
  • Dels que en el nostre dia a dia provoquem accions de canvi en la gent del nostre entorn: companys i caps.
  • Dels que creiem que l’Administració, i les nostres institucions, són l’essència de la gestió del pro comú social. Tot i que hores d’ara bastants ja no ho veuen d’aquesta manera.

Sí, ja sabem com és la casa, i lluitarem perquè sigui diferent.

Adaptar l’Administració al que avui ens cal passa per un canvi cultural d’envergadura. Sigui com sigui avui la casa haurà de ser com li correspon a la societat d’avui, no valen excuses!

I tu, ets part de la casa?

5 comments on “Ja saps com és la casa…”

  1. Arnau Respon

    excel·lent !! Hem de recuperar i creure’ns la feina que fem, i sobretot, no deixar de mirar l’objectiu del servei públic que s’exerceix. Tot el que no acompleixi aquest objectiu, s’ha de canviar !!

  2. Ramon Respon

    Certament,
    Els primers que han d’entendre i activar el canvi indispensable de l’Administració són els treballadors públics.
    El canvi no vindrà de dalt, ni de baix. Haurà de ser global i a l’unison.

  3. VET Respon

    Si, és cert, també soc treballadora de l’administració i per tal d’aconseguir-ho, la gent del meu departament intentem treballar amb estímul i aportar coses noves. Tan de bo tothom ho veges d’aquesta manera. Cal trencar l’osmosi del dia a dia per aconseguir que la ‘casa’ es renovi !!!
    No comporteixo que tots estem en el nivell 5 de zombificació….no és l’entorn que conec.

  4. Roger Respon

    M’agrada el post en quan l’actitud. Voldria fer una doble aportació:
    1. Per canviar l’administració es necessita molta actitud enfocada al canvi cultural, però també calen aptituds.
    El canvi cultural és un repte, però cap a on anem? Algú ho sap? Segur que hi ha persones que temem una visió de cap a on anar. Donem eines a qui sap on vol anar i no li posem traves (siguin polítics, caps, tècnics o administratius). La gestió del canvi, tant de moda darrerament, s’està fent servir molt però no tothom sap què és. Us asseguro que no és formació, acompanyament ni informació, és molt més: visió estratègica, operacions i persones.
    2. Deixant de banda les aptituds, el que està clar és que, si algú espera que l’administració canviï sola, passa a ser immediatament part del problema perquè és el primer en demostrar que no vol canviar res. Si volgués canviar alguna cosa, faria coses per canviar i, per tant, se sentiria casa com a seva.
    La segona part de l’equació és que si un s’institucionalitza (persona que accepta el que hi ha, zombies inclosos) llavors o no es pot queixar o, en cas que no li agradi el que veu, s’hauria de preguntar què fa allà i perquè actua de la manera que actua -> moment en que es passa de la gestió del canvi cultural a la personal.
    Evidentment, la resposta pot ser un horari i un sou, que és molt respectable però mai serà la resposta de sentir-se “casa nostra”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *