La resiliència és un terme manllevat de la física que fa referència a la tenacitat o resistència dels materials i que Boris Cyrulnik desenvolupa en el camp de la psicologia en la seva obra “Les vilains petits canards” (Els aneguets lletjos) per fer referència a la capacitat de les persones per fer front a les adversitats de la vida, superar-les i ser transformat per aquestes de manera positiva.

Traslladat aquest concepte al món de les organitzacions, la resiliència és aquella característica organitzacional que aprofundeix en les causes dels impactes negatius, que treballa les relacions mútues entre els equips, els individus i la problemàtica, que gestiona la construcció d’una nova realitat, i que potencia la sortida eficaç de les situacions de conflicte.

En els moments convulsos que ens ha tocat viure la resiliència esdevé més que una característica una necessitat i cal avaluar les organitzacions per determinar si estem fent les coses de manera que ens en puguem sortir amb garanties.

La resiliència no és alguna cosa inherent a algunes organitzacions i a d’altres no. La resiliència, parafrasejant Cyrulnik, és quelcom que es confecciona, que no s’ha de buscar només a l’interior de les organitzacions ni exclusivament a l’entorn, sinó en la conjunció d’ambdós aspectes.

Les organitzacions, doncs, per ser resilients han de desenvolupar capacitats i habilitats en cinc àrees fonamentals:

• l’estratègia o metodologia emprada per formular una avaluació del rumb estratègic de manera periòdica (orientada a la innovació basada en la revolució evolutiva, la renovació estratègia i la constant reconstrucció resilient)
• l’estructura o la forma d’organitzar-se, de compartir o delegar responsabilitats i poders i d’interactuar les diferents capes organitzatives (basada en una organització en xarxa que centri l’atenció dels membres de l’organització en allò que és necessari fer)
• els sistemes o procediments utilitzats per operar de manera adequada (identificant i concretant elements de motivació, desenvolupant competències per a un lideratge transformacional)
• les destreses o el coneixement i qualitats de les persones que hi treballen i que componen el principal actiu de qualsevol organització (posant el focus en la gestió d’equips i el seu lideratge, en l’orientació al canvi i en la comunicació)
• la cultura organitzacional o els valors que permetin desenvolupar un nivell equilibrat entre els èxits, els esdeveniments transcendents, els fracassos…

Sembla fàcil la recepta per fer de les organitzacions uns ens flexibles, amb alta capacitat per anticipar-se als canvis, que sàpiguen trobar oportunitats davant qualsevol crisi, que apostin decididament pel seu capital humà… però la realitat ens mostra que el dia a dia de la majoria d’organitzacions dista molt d’aquest model que no només supera els canvis traumàtics sinó que en surt reforçat.

I la vostra organització, és resilient? Treballa adequadament les cinc àrees clau?

Fotografia: Though little flower de la galeria de busyguy6 (CC BY-NC-ND 2.0).