No et preguntis què pot fer el teu país per tu;
pregunta’t què pots fer tu pel teu país. — JF Kennedy

Podem definir el vocable participar com a l’acció de prendre part en alguna cosa, i en el sentit de contribuir, col·laborar, aportar, voler sentir-se part d’un projecte, d’un col·lectiu…

Participar és, també, construir una cosa conjuntament amb d’altres membres de la nostra societat. Participem quan no defugim la nostra responsabilitat social i col·lectiva , quan no ens deixem excloure de la societat que ens envolta i que es transforma a tanta velocitat.

La participació forma part del procés de socialització de les persones i és el fet de viure en comunitat el que genera l’interès per la participació, i aquest interès és fonamental perquè ens sentim atrets a participar en aquest o aquell projecte.

Algunes vegades els elements que percebem i que ens arriben del nostre entorn personal o col·lectiu fan que valorem negativament per als nostres interessos la nostra participació, i això fa que ens inhibim de certs compromisos, o que poc a poc deixem de participar en allò que inicialment havíem començat amb ganes i il·lusió.

El fet de la desil·lusió personal i col·lectiva influeix en la participació ciutadana en la política , i en allò que anomenem “el sector públic” i que, encara que a vegades ho oblidem, és responsabilitat de tots, no solament dels polítics, sinó també dels ciutadans, les entitats,  les institucions…, i a la vegada tots sabem que la participació ciutadana és el mitjà per aprofundir en la democràcia participativa, que tots defensem i amb la qual tots estem implicats. No ens podem permetre la desafecció política, terme que ara està tan en boca dels polítics i de la societat, perquè va en camí de malmetre allò que tant ha costat de construir.

Cal iniciar, o tornar a considerar, una nova manera de treballar conjuntament que ens permeti explicar les nostres idees, escoltar els altres, les seves consideracions i aportacions; cal debatre, negociar, sumar esforços, per poder així avançar plegats i millorar el nostre entorn individual o col·lectiu.

La XIP pot ser un exemple de projecte col·lectiu, ple d’il·lusions i d’esforços, que necessita de la col·laboració i de l’entusiasme de tots.No ens podem permetre de deixar-nos a ningú pel camí perquè tots som necessaris, i més en un moment en què la figura del treballador públic està tan injustament qüestionada. Els que formem part d’aquest projecte hi hem posat idees, somnis i temps; com a empleats públics, no esperem a veure què pot fer l’Administració per nosaltres, sinó que som nosaltres que proposem què podem fer per millorar-la. Aquesta és la nostra manera d’enfocar la sortida del forat en què el país està immers; també és la teva?