Radicals lliures i innovació pública

Tradicionalment, s’ha acusat el sector públic de ser pobre en innovació, d’innovar poc. La paradoxa esdevé quan es fa evident que les administracions compten amb un bon nombre de professionals innovadors, però alhora l’organització mostra una capacitat limitada per aprofitar i propiciar el seu talent i la seva creativitat. Avui dia, aquesta percepció dels ens públics és rebatuda per l’actitud innovadora de multitud de treballadors públics que actuen com a radicals lliures, agrupant-se i donant cos a noves conductes a partir de coalicions creatives.

Què empeny les persones –també a les administracions publiques– a connectar-se entre elles per donar sortida a les seves inquietuds? Com s’expliquen aquestes conductes espontànies? Si coneguéssim aquest codi, si es pogués sintetitzar aquesta mena d’ADN, els esforços de les administracions publiques per sistematitzar la innovació es veurien fortament impulsats.

Els enfocaments radicalment nous requereixen de nous actors, també radicals en els seus plantejaments: professionals reactius (i alhora, proactius) capaços de recórrer les estructures cercant altres individus amb qui connectar. Quan aquesta connexió es produeix, manlleva  una petita part d’aquesta estabilitat que es basa en el principi que “tot està bé així”. En conseqüència, la connexió porta a la conversió d’altres individus en radicals lliures, i s’inicia una reacció en cadena on cada vegada més persones tenen la capacitat de generar enllaços, on la capil·laritat dins i fora de l’organització esdevé clau per sumar esforços i visions.

Conduir-se com a radical lliure a l’administració pública també té altres efectes secundaris: l’envelliment de les estructures i dels principis de funcionament. Cal no oblidar, però, que s’ha d’entendre aquest procés com un sa envelliment, ja que es produeix en posar-se de manifset una obsolescència que implica substituir alguns principis per d’altres que, en ser innovadors, sumen valor al que fem.

Queden encara molts conceptes per explorar en termes d’innovació pública. Les estructures concebudes com a espais estancs frustren les temptatives d’innovació en dificultar la connexió espontània d’individus i idees. Els equips bombolla de què ens parlaven l’Alfons Cornella i l’Antonio Flores ja fa anys són encara un concepte absolutament vigent i pendent d’explorar. Que la innovació no pot desenvolupar-se en estructures de sitges és quelcom que els intents per formalitzar-la en l’àmbit institucional ja han posat de manifest.  I no és només una qüestió interna, sinó que l’imperatiu d’afegir valor al que fem ens aboca a plantejar-nos seriosament la capil·laritat d’idees, recursos i persones entre administracions: compartir èxits, fracassos i enfocaments, unir esforços per no iniciar aïlladament el mateix camí infinites vegades. La innovació no és un projecte, és un procés d’aprenentatge. Per això, lluny de cloure’l entre quatre parets, s’ha de deixar fluir perquè traspuï fins a l’últim racó de l’organització: no hi ha innovació possible sense innovadors.

El vell discurs de retenir talent no funciona: el futur està a compartir-lo en un joc infinit de forces enfocades al guanyar-guanyar. La idea és que, treballant plegats, incrementem considerablement els recursos i l’abast de les transformacions. Cal deixar de mirar endins, obsessivament enfocats a objectius i procediments, i centrar els esforços a generar escenaris i espais que propiciïn l’emergència d’aquests inquiets. Les administracions han de ser l’alenada necessària perquè això es faci realitat, però, un cop més, la clau de volta és la confiança: en les persones, en la voluntat de canvi i en la seva capacitat per fer-ho realitat. Aquest fet, planteja moltes preguntes a les que haurem de buscar resposta: quin lloc ocupa la confiança en el conjunt de valors fonamentals que sustenten els ens públics i la seva activitat? Quina és la simptomatologia que ens indica que estem avançant en la construcció d’aquest valor i que ho estem fent en la direcció correcta? I finalment, és aquest exercici intern el germen que ens ha de dur al reintegrament de la plena confiança de la ciutadania en els ens públics i en la tasca que duen a terme?

 

Fotografia: Last Dandelion in Turku, de la galeria de Flickr de Pensiero

8 comments on “Radicals lliures i innovació pública”

  1. Gabriel Esquius Respon

    A mi també m’ha agradat molt, tant l’entrada com el video recullen i presenten d’una manera molt clara una pila d’idees i conceptes sobre el que envolta la innovació en el sector públic. Realment molt ben cosntruit

  2. Foto del perfil de Carles Folch Carles Folch Respon

    La innovació pública bufa amb força darrerament i provoca que apareguin radicals lliures (molt bona aquesta expressió!) que són emportats pel vent, moltes vegades no se sap a on. Alguns aconsegueixen el seu objectiu, que no és només volar, sino, el que es diu al post: “compartir èxits, fracassos i enfocaments, unir esforços per no reiniciar aïlladament el mateix camí infinites vegades”.

    Per això la confiança de tota l’organització és fonamental per engegar i tirar endavant projectes d’innovació. Però aquests han d’estar afilerats amb els objectius estratègics de l’organització, que moltes vegades, el dia a dia només permet veure els objectius operatius.

    Què vull dir amb això? Que quan un Servei gestor inicia un projecte innovador ho ha de fer pensant com es pot aprofitar per altres Serveis del mateix Departament.
    Aquest seria un símptoma que estem avançant en la direcció correcta. A més l’equip directiu s’ha d’implicar i facilitar eines i metodologia de treball col·laboratiu.
    Segur que amb aquesta actitud es podrà recuperar la confiança de la ciutadania amb els ens públics.

    El capítol 3 del llibre recomanat “Teamindividualism” té aquesta introducció: “Cap grup pot actuar amb eficàcia si falta el concert; cap grup pot actuar en concert si manca la confiança; cap grup pot actuar amb confiança si no està lligat per les opinions comunes, afectes comuns, interessos comuns” (Edmund Burke)

    Finalment dir que el vídeo és una prova que amb menys de 3 minuts es poden donar moltes idees.

  3. marc_torres_ Respon

    Senzillament genial. Aquest és un d’aquells escrits que, en llegir-lo, un pensa que li agradaria haver-lo escrit.

    Felicitats a l’articulista! Sempre silenciós a la xarxaip.

  4. Pingback: Anònim

  5. Pingback: Radicals lliures i innovació pública | Aprenent a la xarxa | Scoop.it

  6. Pingback: RADICALES LIBRES: INNOVAR EN SERVICIOS SOCIALES | Pasión por el trabajo social

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *