Xarxes socials, revoltes àrabs i ciutadania indignada a Occident

Encara corre per Egipte aquest acudit: Hosni Mubàrak es troba els expresidents egipcis Anwar as-Sadat i Gamal Abdel Nàsser al més enllà, i Mubàrak pregunta a Nàsser com ha anat a parar allà. “Verí”, diu Nàsser. Mubàrak s’adreça a Sadat: “I tu?”, pregunta. “La bala d’un assassí”, diu Sadat. “I tu, Hosni?”, a la qual cosa Mubàrak respon: “Facebook”.

En aquest interessant moment de la història, on les revoltes al món àrab serveixen com a model d’inspiració per a mobilitzar sectors de la ciutadania cada cop més indignats, hi ha un debat entre els especialistes que donen gran importància al paper desenvolupat pel web social durant les revoltes i els que, sense negar-lo, en minimitzen l’impacte. Entre aquests últims trobaríem Malcolm Gladwell (Small Change. Why the revolution will not be tweeted) o José López Ponce (Rizomática) (Túnez. La fe etnocentrista 2.0 en una revolución 1.0).

Aquests autors es refereixen al fet que els joves tunisians que participaven en les manifestacions no es dedicaven a tuitejar des dels seus mòbils ni hi havia una pàgina a FB, sinó que els centres de mobilització eren presents als barris, als centres d’estudis, als cafès, a les mesquites, als hammams, als mercats i a les viles (en els països àrabs el grau de socialització en els espais públics és elevadíssim, sobretot en el cas dels homes). En definitiva, aquesta línia de pensament confluiria en el que anomenen visió etnocentrista occidental (o ciberactivisme de sofà), molt allunyada dels vincles forts en el compromís i en les idees en què s’han de basar les revolucions i els moviments reivindicatius.

És evident que l’èxit de les revoltes populars és el producte d’anys de ràbia i frustració reprimides davant de la corrupció i l’abús de poder, que s’havien convertit en autèntics segells distintius d’aquells règims autoritaris. En aquest sentit, les xarxes socials no han causat ni han fet la revolució a Tunis o Egipte, però en la seva tasca d’acompanyament l’han socialitzada. Internet ha esdevingut una eina a disposició de les persones a les que els autòcrates han arrabassat els seus drets i que cerquen l’accés a la veritat.

Com afirmava el jove executiu de Google Wael Ghonim, no hem de menystenir que, en el cas d’Egipte, la revolta es va veure enormement beneficiada per l’”estupidesa” del règim: el tall d’Internet motivat pel pànic, la contractació de sicaris i la incapacitat d’oferir un camí alternatiu coherent per al canvi. Sense treure importància a aquestes evidències, creiem innegable la importància de les xarxes socials com a eina de mobilització de la població en aquests països, especialment entre l’estrat social més jove, i com a instrument potenciador d’altres vies de comunicació i contagi revolucionari.

En una interessant entrevista, el catedràtic de Sociologia i director de l’Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya Manel Castells ens parla del paper clau que han tingut les xarxes socials per superar la censura imperant: aquestes insurreccions populars al món àrab són un punt d’inflexió en la història social i política de la humanitat, i potser són la transformació més important de les nombroses que internet ha induït i facilitat, en tots els àmbits de la vida, la societat, l’economia i la cultura. I només som al principi, perquè el moviment s’accelera, encara que internet sigui una vella tecnologia, desplegada per primera vegada el 1969.

Castells no es mostra sorprès per la capacitat de la societat xarxa d’Egipte i Tunis a l’hora de mobilitzar-se: En el meu llibre Comunicació i poder dedico força pàgines a explicar, sobre una base empírica, com la transformació de les tecnologies de la comunicació crea noves possibilitats per a l’acte-organització i l’acte-mobilització de la societat, superant les barreres de la censura i la repressió imposades per l’Estat. És clar que la qüestió no depèn de la tecnologia. Internet és una condició necessària, però no suficient. Les arrels de la rebel·lió rauen en l’explotació, l’opressió i la humiliació. Però la possibilitat de rebel·lar-se sense ser aixafat immediatament depèn de la densitat i la rapidesa de la mobilització, i això depèn de la capacitat creada per les tecnologies del que he conceptualitzat com a autocomunicació de massa. Segons Castells, en definitiva, no van ser revolucions per Internet, però sense Internet les revoltes no s’haurien produït.

Gràcies a Twitter hem pogut seguir en directe el que pensaven personatges tan importants com el líder de l’oposició egípcia, Nobel de la pau i exdirector de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, Mohammed El Baradei (Twitter); o com el primer ciberlíder i wikirevolucionari de la història, l’abans esmentat Wael Ghonim (Twitter), organitzava manifestacions i ens tenia informats en tot moment dels fets que esdevenien a la plaça Tahrir; o com el jove Slim Amamou (Twitter), informàtic blocaire empresonat durant la revolta tunisiana per fomentar la dissidència des de la xarxa, ens feia saber des del seu compte de Twitter que havia estat nomenat secretari d’estat de Joventut i, a més, tuitejava els acords del primer consell de ministres al qual assistí.

Egipte, Tunis… I ara Occident. Els experts ja feien palesa des de fa temps la seva convicció que la ciberciutadania més inquieta bullia, també a Occident, i en la situació de crisi econòmica actual  aquests moviments, com ara Democràcia Real ja!, han decidit ocupar l’espai públic per adquirir protagonisme. Aquesta nova ciutadania 2.0, amb vocació transformadora, és exigent i està delerosa per ser escoltada, clama per una nova ètica i reclama la transparència com un dels principals valors. Consideren que els sindicats i els partits polítics no els representen prou significativament, i utilitzen les eines 2.0 per tal que la ciutadania ocupi la centralitat a la vida pública i tingui capacitat d’influència, a més de possibilitar l’escrutini de l’acció dels agents polítics i sindicals.  És evident que la política ha d’incorporar aquests valors 2.0 mitjançant una escolta i una conversa permanent amb aquests nous actors.

<Premeu sobre la imatge per accedir a la notícia de VilaWebTV:
“Una nova gran cassolada omple la plaça Catalunya”>
 

Algunes instantànies de l’acampada a Barcelona el dissabte 21 de maig de 2011. Podeu veure’n més a l’àlbum #acampadabcn de la nostra galeria de Flickr.


 
 
 
 
Imatge introductòria de l’apunt: Pundit Kitchen

1 comment on “Xarxes socials, revoltes àrabs i ciutadania indignada a Occident”

  1. Pingback: El moviment dels indignats i les xarxes socials « calaixdetecnòleg

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *